- Podies tastar-lo en totes les novel·les britàniques d’Agatha Christie. Ariadne Oliver, l’escriptora protagonista, el trobava en els parties de beneficència, però ella preferia la merenga. El seu amic Poirot, al contrari, sempre estava disposat a anar al pub adequat a l’hora adequada per cruspir-se un bon tros de pastís de ronyons, mentre ella li proporcionava un nou misteri per a resoldre.
L'Helena parlava del seu tema preferit: la novel.la negra. Era la més xerraire de las dues.
- També se’ls empassaven els detectius dels llibres d’en Graham Greene -prosseguí- quan compartien el lunch amb altres sibarites del menjar, sempre al voltant d’un steak and kidney pie regat amb un bon vi. Era l’entorn indispensable per a aquells comentaris elaboradíssims que tenien els anglosaxons a taula, mentre prenien aquella delícia amb un bon “caldo”. Forma part de la gastronomia anglesa i per a mi forma part d’aquell regust que em deixaven aquelles històries...
S'havia esplaiat a gust amb lo del pastís de ronyons i la Bruna l’escoltava amb cert recel perquè se li regirava l’estomac en imaginar-se aquell menjar pesant i fet de vísceres.
- A mi m’espatllaria la novel·la aquest menjar horrible –va dir aixecant-se-. Una capbussada més?
- A mi no. A mi m’encantaven fins i tot amb kidney pie, sobre tot les d’en Graham Greene.
- Vens a l'aigua o no? -va repetir la Bruna.
- M’estimo més quedar-me al sol. Ja tinc els cabells mig eixuts.
- T'els hauries de tallar com jo - va contestar, i s'en va anar cap a l'aigua.
L'Helena es va incorporar per veure-la caminar sobre la sorra. Li quedava bé aquell cabell curt. A ella sí. Portava un lleuger toc vermell a les puntes, molt subtil, que al sol encara lluïa més.
L’endemà, pels vols de les nou, l'Helena va obrir la botiga com sempre. Va pujar la persiana amb cura fins que quedava completament darrera del rètol: RACÓ DE L’ANTIQUARI. No li havia agradat mai aquell nom. No feia per la qualitat de l’interior, però això no era cosa seva. Ella només era la decoradora, l'aparadorista, de fet.
De seguida va recordar que avui arribaven uns braçalets africans de marfil tallat i els havia de disposar a l’aparador. Àfrica, el continent oblidat, pensava, mentre encenia els llums i obria l’aire condicionat. La ment li va volar un altre cop cap a les novel·les. Primer a les d’en Hemingway, però no li agradava la part de les caceres i els seus pensaments van anar cap a una altra novel.la que descriu molt bé el continent: Memòries d’Àfrica. Els països africans tenien un atractiu especial per l'Helena, i Kènia en particular. Potser en una vida anterior voltava pel Kilimanjaro, jo, va pensar. Sempre havia elucubrat amb aquestes tonteries. Tal vegada era descendent dels Masai, al cap i a la fi era alta i prima, com ells. Quina tribu els Masai! Els recordava sempre corrent kilòmetres per les planes kenianes, silenciosos, elegants, gràcils. Allà també vivien els kikuyus. L’Emma, l’amiga negra de la mare, és kikuyu, li ho va dir l’última vegada que va venir de visita, l’estiu passat, quan...
- Bon dia, Helena, i la Bruna?
- Encara no ha arribat. Bon dia, Jaume.
- Quan arribi li dius que passi pel despatx.
- D’acord.
El Jaume era parc en paraules, no com ella que tenia rotllo per donar i vendre. Però ell era l’amo i ella entenia que els amos s’han de distanciar. Li havia semblat, però, que volia reprendre la Bruna per arribar tard i va decidir trucar-la pel mòbil.
- Bruna?
- Soc la seva mare, qui ets?
- Soc... la seva companya, l’Helena. Què hi és la Bruna?
- Està malalta, Helena. Té una indigestió i ha estat vomitant tota la nit. Ara li he fet un aigua de farigola mentre arriba el metge perquè està fatal.
- Oh, què em sap greu! No serà pas per les escopinyes que varem consumir a la platja, oi?
- No, va ser ahir a la nit. Vam sopar salsitxes de Frankfurt, i va ser menjar-se-les i començar a trobar-se malament.
- Sap si ha trucat a la feina per avisar?
- Encara no, ara li demanaré el telèfon i trucaré.
- Si vol li passo amb el Jaume, estic a la botiga, jo.
- Ah, és clar, doncs sí, si ets tan amable...
- D’acord. Doni-li records de part meva i que es millori.
Li va passar al Jaume. Sabia el que pensaria el Jaume, que per un mareig de res no acudia a la feina, perquè en Jaume era rígid i poc tolerant, i la Bruna era delicada de mena. Al cap d’una estona el Jaume la va cridar per dir-li que la Bruna no vindria i que tingués cura tota sola de la botiga i els clients. “Quan vinguin els braçalets m’avises que ja els atendré jo”, va afegir.
El dia va transcórrer sense incidències ni imprevistos. Estava revisant l'inventari quan van arribar els braçalets i el Jaume va dir d'arranjar-los a l’aparador. Mentre ho feia pensava en la Bruna. Ostres! Unes salsitxes de Frankfurt, té nassos la cosa. Ahir parlant del pastís de ronyó i ara s’empatxa amb unes salsitxes. Se li va escapar un somriure.
Dimecres i la Bruna no ha tornat a la botiga. L'ha trucat al seu mòbil i res. Quan arribi a casa la trucarà al fix, pensa l'Helena preocupada.
Per fi ha parlat amb la Bruna. Està a l’hospital amb un còlic nefrític. Déu n’hi do, quin ensurt! Diu que va tenir vòmits i després un dolor intens al costat esquerra que baixava fins la bufeta. S’ha confirmat que té una pedra i veuran de trencar-la amb una litotrícia. L'Helena decideix anar a veure-la quan no hi siguin els pares, perquè la Bruna encara no ha sortit de l’armari, és increïble. Ja portem així tres anys!, es queixa l'Helena en veu alta.
Ha passat una setmana i la Bruna ja és a casa, i avui ha consentit que l’Helena l'anés a veure, al vespre. Quan ha arribat l'Helena ha conegut els seus pares i al germà. De seguida l’han acompanyat a l’habitació. La Bruna estava tan maca com sempre, una mica més prima i encara torrada pel sol. Quan estaven soles l'Helena ha decidit parlar-li seriosament. De la seva relació, però sobre tot d’ella mateixa. Li ha dit que la vida és una tria constant, que el preu de la llibertat és alt però gratificant i que ella es mereix ser lliure. Li ha estat parlant molta estona, posant exemples, recordant moments difícils i proposant trencar amb aquestes cadenes que la porten presa per sempre més. Llavors la Bruna, que sempre calla i escolta, li ha agafat la ma i li ha dit que els pares ja ho sabien. L'Helena es queda esmaperduda, no s'ho pot creure. És potser la primera vegada que es queda amb la boca oberta sense dir res.
- Quan he tornat de la clínica els hi he dit, i també que vindries. Ja ho saben, Helena.
- I... què t’han dit? -pregunta l'Helena amb els ulls com taronjes.
La Bruna fer un gest amb els ulls com dient que no havia estat fàcil. "Encara ho estan paint", va afegir només. La Bruna es tot el contrari que l'Helena. És introvertida, dòcil, tendre, callada. l'Helena havia deixat anar un ruixat de paraules i explicacions i ella només havia escoltat i assentit.
- Has estat molt valenta, Bruna. T’ha costat força, però ho has aconseguit... amb força de voluntat!
La Bruna es toca l’esquena pel cantó que li feia mal i diu somrient:
- Doncs saps que et dic? Que m’ha costat un ronyó!
No hay comentarios:
Publicar un comentario