MAIXABEL

 

MAIXABEL ( Iciar Bollaín, 2021).

 

Una visión sobrecogedora y escalofriante sobre el perdón. El perdón es tan poderoso que puede llegar hasta estos extremos.

Historia potentísima (que además nos toca a todos muy de cerca) y llevada a la pantalla con la fidelidad de los hechos y los diálogos reales. Maixabel no es compasiva, es justa.

Actuación impecable de todos, también de los pequeños papeles, desde la Portillo y el Tosar, hasta el papel de la hija, la mediadora, el director del penitenciario, el que empieza a cantar frente a la tumba al final…

La protagonista real (que aparece al final entre los que cantan frente a la tumba), es un personaje que ya pone los pelos de punta. Pero también lo hacen las actuaciones. ¡Bravo!

Un encuentro entre los asesinos y las víctimas de ETA es algo impensable que se cumplió tras el cese de ETA de su actividad armada. Y hacer un comentario de esta película me parece difícil, pues quedará siempre corto. Por eso he recogido frases sueltas de los diálogos (también reales muchos), porque ya lo dicen todo y porque creo que valen más la pena que cualquier crítica que yo pueda hacer.

ENCUENTRO DE MAIXABEL CON EL PRIMER ETARRA

- No puedes actuar tú solo como te dé la gana (Carrasco). Esto dice lo que ocurre cuando te sometes a una organización que piensa y actúa por ti. Son sectas (y tb algunos partidos políticos lo son) que acaban con tu voluntad, con tu criterio y contigo.

- No le importamos a nadie. Por eso todo lo bueno que pueda hacer lo voy a hacer ―dice el asesino Carrasco. Un claro signo de que se está liberando.

- Disparar lo echábamos a suertes. Si te tocaba era bueno (Carrasco).

- Me recuerdo como una persona fanática. No me importaba nada (Carrasco).

- Y a ti qué te hizo cambiar? (pregunta Maixabel)

- Siempre fue una vida horrible, y la cárcel me salvó. Fuera seguías matando. Y aquí tienes mucho tiempo para pensar. De ti no te puedes esconder. Las víctimas vuelven cada noche cuando te vas a la cama. Me levanto con ellas y me acuesto con ellas cada día (Carrasco).

- Yo también (Maixabel).

- Te agradezco mucho lo que estás haciendo ―dice Carrasco avergonzado.

HABLANDO CON SU HIJA TRAS EL PRIMER ENCUENTRO

- Hay cosas que no me supo contestar. Pero en realidad no es eso. Es… verle allí. Es como decir que se acabó, que puedo ser Maixabel otra vez.

ENCUENTRO ENTRE LOS DOS ASESINOS

- ¿Te ha preguntado por qué no voy yo a verla?  (Ibon)

- ¡Déjame en paz! (Carrasco).

(Están uno en el cambio y el otro no).

ENCUENTRO ENTRE MAIXABEL Y EL SEGUNDO ETARRA

- Hasta que un día lo ves. Ves que puedes pedir perdón (Ibon)

- Ya ves, prefiero ser la viuda de Jauregui que tu padre (Maixabel)

- Y yo preferiría ser Juan Mari que su asesino (Ibon)

TRAS EL CESE DE ETA EL 20/10/2011. FINAL FRENTE A LA TUMBA DE JAUREGUI. MAIXABEL HA SUBIDO EN EL COCHE DEL ETARRA IBON HASTA ALLÍ. QUÉ GRAN VALOR! Y TAMBIÉN LLEGAR ALLÍ CON ÉL SIN HABERLO ANUNCIADO ES TENER MUCHO VALOR.

 ¿No querías emoción?,  ¡pues dos tazas! He llorado un montón.

COMO AGUA PARA EL CHOCOLATE (cine mexicano)

COMO AGUA PARA EL CHOCOLATE (Alfonso Arau, 1992).

Act: Marco Leonardi y Lumi Cavazos.
(Sobre una novel•la de Laura Esquivel).

El realisme màgic, en cinema, es torna un conte meravellós que atrapa, perquè la història agafa una dimensió més fantàstica al representar les imatges d’allò que no és real. La fotografia és potser el punt fort de la pel.lícula. La història barreja les imatges oníriques amb les dels plats de cuina més exquisits, mostrant la voluptuositat de les mans i tot el cos en preparar els aliments per ser cuinats amb la cura d’una obra d’art. És una pel•lícula que vessa sensualitat, en la història, en els diàlegs (amb un parlar mexicà encisador), en la música i sobre tot en les imatges.

Cinema de confinament Cineclub Gavà, Emma Marzábal.

ALGUIEN VOLÓ SOBRE EL NIDO DEL CUCO (cine americano)

ALGUIEN VOLÓ SOBRE EL NIDO DEL CUCO

(One Flew Over The Cuckoos' Nest; Milos Forman, 1975).

Act: Jack Nicholson, Louise Fletcher, Danny DeVito i molts més.

(Sobre una novel•la de Ken Kesey) 

Aquesta pel•lícula, que probablement tothom ja ha vist, és d’aquelles que tornes a gaudir-la cada vegada que la tornes a veure. És una obra d’art, un drama trepidant  amb un Jack Nicholson insuperable. La història que es desenvolupa a l'hospital psiquiàtric diries que dóna per poc argument però està plena d’escenes poderosíssimes i cuidades fins al detall, tant en l’escenificació com en l’actuació d’en Nicholson i de tots els que apareixen al voltant d'en Randell (Nicholson) i de la seva rebel.lia  ingeniosa i simpàtica que aporta un xut de vida al psiquiàtric. L’escena en què en Randell rega a tots els residents amb les aixetes et sorprèn per la genialitat i per lo inesperada; l’excursió amb baixell és un festival, l’escena curta del banc a on en Randell descobreix que l’indi no és sordmut no té un segon desaprofitat; el partit de basquet, les putes, la cigarreta que va a caure dins la vora del pantaló, la espectacular baralla amb els cuidadors i la tremenda orgia final amb tragèdia inclosa, continuen sorprenent l’espectador. No hi ha un sol moment en què decaigui l’interés. Ans al contrari, va pujant de to fins al final, on la fugida de l’indi, que per cert ho fa amb el bloc de les eixetes que torna a sortir a escena, representa la liberació final d’aquella presó de malalts mentals. En Nicholson està en el paper que millor li escau i el borda, però els altres malats i la infermera en cap són també grandíssimes interpretacions (són 26 personatges dels quals al menys 14 meravellosament interpretats). Totes les escenes son genials, amb una trama molt ben teixida i embastada i amb grans actuacions que donen vida a una història dins de la història amb imatge i veu pròpies. No hi ha res que hagi sortit per omplir cinta cinematogràfica, tot té un perquè. Una pel.lícula completíssima que ha guanyat molts premis internacionals.

(Cinema de confinament Cineclub Gavà. Emma Marzábal)

UNA JORNADA PARTICULAR (cine italiano)

UNA JORNADA PARTICULAR (Una giornata particolare; Ettore Scola, 1977).

Act: Marcello Mastroianni, Sophia Loren.

És una delícia veure escenes íntimes de dues persones que no poden ser l’una per l’altra, però que el desig fa que cadascuna busqui en l’altre allò que necessita tant i no li pot donar. Si a això li afageixes l’escenari de la Italia de Mussolini i la idiosincràsia italiana i en aquest escenari apareixen dos gegants de la interpretació com el Mastroianni i la Loren, es converteix en una pel.lícula on cada escena i cada detall es saboreixen a fons.

Cinema de confinament Cineclub Gavà. Emma Marzábal.

SOBRAN LAS PALABRAS (cine americano)

SOBRAN LAS PALABRAS 

(Enough Said; Nicole Holofcener, 2013).

Act: Julia Louis-Dreyfus, James Gandolfini)

Per a mi és un 10. El tema m’interessa molt i està molt ben portat. Diàlegs lleugeríssims, fins i tot irrellevants, però sempre plens de sentit. Actuacions gens sobreactuades, tots molt naturals i autèntics. Ella un personatge fresc i encisador, molt expressiva i oberta, capaç de menjar-se l’orgull per tornar a picar a la porta a on la han ferit. Ell tendre i sincer, planer i amb l’orgull també ferit, però no tant com per no obrir la porta. Grans veritats i lliçons de vida en un relat de cada dia. Res és perfecte a la vida... La pel.lícula fuig d’estereotips i d’heroicitats. I també la trama està portada de manera que es fa emocionant, amb un entramat dels personatges  que la pel·lícula junta en una escena tragicòmica que es produeix en el moment més inesperat. Emocions i alguna riallada. Bravo per la Holofcener, directora i guionista!

Cinema de confinament Cineclub Gavà. Emma Marzábal.

THE MAN FROM EARTH (cine americano)

THE MAN FROM EARTH (Richard Schenkman, 2007).

Guió: Jerome Bixby

Act: David Lee Smith)

És com una obra de teatre, tot passa en un mateix espai. La conversa va agafant cada cop més protagonisme fins tornar-se el veritable espectacle. Per això el guionista té un paper crucial, potser més que el director, perquè el guió requereix una introspecció rotunda de l’espectador. Ens porta a reflexions existencials que potser no ens havíem fet mai. Una fantasia sobre la historia de la humanitat. Una humanització de lo diví. Preguntes crucials sobre la existència i respostes tan coherents com possible amb la raó. És com un gran i profund pensament filosòfic que recorre la historia de la humanitat. Quan el professor de psicologia planteja preguntes des de la raó i la transcendència, deixa de ser pura hipòtesis i pren més realisme: Seria just? Nosaltres morirem però tu viviràs. Vindràs al meu funeral, John? Un senyor argument amb un guió que el supera. És potser la pel·lícula més sorprenent que he vist mai (o hauria de dir he escoltat mai?)

Cinema de confinament Cineclub Gavà. Emma Marzábal.

  

LA STRADA (cine italiano)

LA STRADA (Federico Fellini, 1954).

Act: Anthony Quinn y Giuletta Massina.

La strada, quizá la han llamado así porque quiere decir camino y representa el camino de la vida. Maravillosa. Estupendísima actuación del Quinn y la Massina. Personajes muy auténticos, los niños los que más, tan pequeños y tiernos que no pueden actuar, solo aparecer tal como son. La miseria no podía estar mejor escenificada, se ha cuidado hasta el más mínimo detalle. Es casi un poema triste, tiene algo de la tristeza nostálgica de las películas de Charlot. Emoción pura. Ella me despierta muchas más cosas que él. La libertad contra el sometimiento. Ella es feliz cuando descubre que si una piedra sirve para algo, ella también tiene sentido porque sirve para algo y para alguien, porque tener un sentido en la vida es lo importante. Al final él pierde, cuando deja de maltratarla y no soporta que ella no se alegre cuando la trata bien. Está perdido. Ella no. Ella es una víctima pero él es víctima de sí mismo. Siento mucha más pena por él.

Cinema de confinament Cineblub Gavà. Emma Marzábal.

LA ADOPCIÓN (cine español)

LA ADOPCIÓN (Daniela Féjerman, 2015).

Act: Nora Navas y Francesc Garrido.

Muy buena película. Me ha sorprendido gratamente aun siendo un drama tan duro. Sigue muy de cerca el drama de la adopción sin caer en la carrinclonería. Muestra de cerca el calvario por el que pasan algunos padres adoptivos. De pasada muestra el mundo infeliz y olvidado de los orfanatos y el tremendo doble drama de los niños sin padres y sin salud (me recordó algunas cunas del antiguo Cottolengo de Barcelona). Por otro lado también muestra la desdicha de los padres sin niños. Película muy bien llevada, con ups and downs, como la vida misma. Me ha dejado sin habla cuando me ha llevado a través  de la odisea de los sentimientos en juego. Cuando ya se había completado el drama, cuando creías que lo habías visto todo, sorprende con una segunda parte del doloroso proceso de adopción en una Europa oriental que vive del chantaje. Es una película donde el tema ha ganado más importancia que la interpretación, la puesta en escena, la trama o las cualidades técnicas. La he disfrutado mucho.

Cinema de confinament Cineclub Gavà. Emma Marzábal.

MARTY (cine americano)

MARTY (Delbert Mann, 1955).

Act: Ernest Borgnine.

M’ha agradat molt. Em parla de moltes coses, de les relacions personals entre familia i entre amics. No és una película espectacle sino de contingut moral. Parla de la dependencia confosa amb l’amor. El “et necessito” de les cançons està aquí molt ben dibuixat. L’egocentrisme no es trova per definició en les persones soles (que no solitàries) sino en tos els àmbits socials. La bona mare que ja no ho és quan no li convé, perquè incita al fill a que es casi però s’inventa totes les pegues possibles quan al fill se li presenta la oportunitat (pot haver alguna cosa més cruel?). O la mare amargada que ha "segrestat" la vida d'un fill perquè la cuidi. O el fill que es refugia en la familia sense adonar-se’n de què només es tracta de dependència, de manca de maduresa…

Hi ha molts altres temes en la pel·lícula, com el de les amistats, de vegades amb un egocentrisme majúscul i una buidor impressionant. Un altre és el mostrar despit per fer sentir culpable  a l’altre, el maltractement psicològic, tan subtil de vegades, el t’estimo tal com ets i amb les teves circumstàncies però si cambien ja no, perquè vull al meu voltant gent modelada a les meves necessitats i al meu servei… En fi. Podría continuar encara amb molt més. Tema de radiant actualitat.

Bon final, fugint del dolç i romántic.

Cinema de confinament Cinevlub Gavà. Emma Marzábal.

A GOOD WOMAN (cine italiano)

A GOOD WOMAN (Mike Barker, 2004).

Act: Helen Hunt, Scarlett Johansson i Tom Wilkinson.

 

Basada en una obra d’Oscar Wilde.

Recomano aquesta pel·lícula perquè desmitifica el concepte pejoratiu que tenim de la figura de l’amant, o la amant, però també per altres raons: per la infinitat de frases genials que tenen els diàlegs; per la fotografía i la música (a estones se sent un charleston) i per l’ambientació de la Itàlia del 1930 a Amalfi, en la costa sudoest d'una Italia amb l’elegancia  del vestir i el viure de la época, en grans mansions a la vora del mar i amb interiors exquisits.

Tots els personatges tenen alguna cosa a amagar, des del més ingenu al més agoserat i les enraonies son a l’ordre del dia. Però com diu una frase del mateix film “hi ha encara una cosa pitjor a que parlin de tu, i és que no parlin de tu en absolut”.  

Veure-la ha estat un plaer per la vista i una injecció d’optimisme.

Frases de la película:

Bigamia es tener una esposa de más. Igual que la monogamia.

He pensado seriamente en casarme. Por eso sigo soltero.

La mejor manera de mantener mi palabra es no darla nunca.

A mí me gusta América. Nómbreme otra sociedad que haya pasado de la barbarie a la decadencia sin molestarse en crear una civilización.

Hay algo peor a que hablen mal de ti. Que no hablen en absoluto de ti.

Llorar es el refugio de las mujeres poco atractivas. Las bellas se van de compras.

La ignorancia también es importante: Saber demasiado le condena a uno.

Siempre que me dan la razón sé que estoy equivocado.

La gente llama experiencia a lo que se suele considerar un error.

Las habladurías son inofensivas. Lo peor es dar clases de moral.

Todo hombre nace sincero y todo hombre muere mentiroso.

Todo santo tiene un pasado y todo pecador un futuro.

Cinema de confinament Cineclub Gavà. Emma Marzábal.

LA MEJOR OFERTA (cine italiano)

LA MEJOR OFERTA 

(La migliore oferta; Giuseppe Tornatore, 2013).

Act: Geoffrey Rusch. 

Un thriller apasionant que ens manté interessats de principi a fi, i a més a més amb un final sorprenent. Ens fica molt bé en l’interior del personatge protagonista com només en Geoffrey Rusch sap fer, amb unes faccions que saben transmetre molt bé les emocions, sobre tot el desconsol i l’abatiment. Us agradarà, i també la música, de l’Ennio Moricone, i l’ambientació del món de les subastes i de les peces d’art.

Cinema de confinament Cineclub Gavà. Emma Marzábal.