M’alegro d’haver llegit aquest llibre que ja em varen recomanar quan estudiava Antropologia a la UOC. Era un dels llibres recomanats per a l’assignatura.
Difícil comprendre explicacions, no sé si és cosa de l’escriptor o del traductor.
En refereixo a explicacions de situacions entre ell i els nadius que queden incompletes tant des del punt de vista antropològic (potser són necessaris més coneixements antropològics però aleshores deixaria de ser una novel•la) o simplement sensacions o sentiments seus que no queden del tot clars per a mi.
M’encanta el refinat humor anglès a esquitxades durant tota la novel•la, com ara “ Si bien era cierto que las langostas se habían comido las zanahorias y las cebollas habían caído presa del ganado de los fulani nómadas, había protegido las lechugas. Y allí estaban, tres mil lechugas, todas plantadas el mismo día y a punto de madurar al cabo de una semana. He de confesar que me desconcertó un poco encontrarme de repente convertido en el rey de las lechugas del norte de Camerún“.
I més endavant, quan es troba amb el nou sous-préfet: “Al marcharse, señaló la aldea con expresión de beatífico optimismo y dijo: Imagínese, dentro de unos años todo esto habrá dado paso al progreso. Poco a poco ya están mejorando las cosas. Hoy mismo he comprado lechugas en el mercado. Alguien ha empezado a cultivarlas”.
Segur que tot això viscut en aquell moment no tenia gaire d’humorístic, però com tots els “drames”, un cop passat el tràngol li veus la cara humorística que és quan l’escriptor li posaria aquest to jocós al relat. I efectivament, he trobat aquest comentari publicat a Wikipédia per Daniel Alegret:
El texto de Barley constituiría la obra paralela a su trabajo de corte académico y profesional, en donde relata la parte mas intima de su vivencia en la actividad de campo con los pueblos africanos; parte ésta que evidentemente suele ser obviada del trabajo formal. La importancia de este texto reside en que constituye uno de los ejemplos que evidencia una reseña cándida, un relato sin tapujos y con una honestidad jocosa, expresando la gran gama de sentimientos que invadieron al autor en su primera experiencia de campo (que en su gran mayoría fueron de carácter desagradable).
Reflecteix la duresa del treball de camp de l’antropòleg, d’una manera molt realista, sense ficcions de cinema. Perquè és dur el contacte amb la tribu (món tan diferent, llengua tan diferent, matisada per tons i gestos, aïllament, més que soledat…) però també és molt dur el camí que ha de recórrer per arribar-hi, accedir-hi i instal•lar-se amb tants entrebancs administratius i de salut.
Em sembla terrible tot el que ha tingut que suportar. Penso que més d’un haurà tornat sense fer el treball de camp per no poder adaptar-se o fins i tot no poder superar els obstacles.
Em sobte les poques diferències que te amb altres occidentals (francesos, americans..) que en el seu país haurien estat importants com ara jo vaig trobar en viure a Holanda… però entenc que tan lluny de casa tots dos, davant l’abisme cultural que es produeix per a un occidental enmig d’una tribu de la profunda Àfrica, les diferències desapareguin en pro d’un sentir comú occidental.
Sobre el tema antropològic haig de dir que em sobta que en el segle XXI hi hagi tribus tant retrògrades i no-desenvolupades (no subdesenvolupades!) on no hagi evolucionat la intel•ligència en pro dels coneixements en pro de la construcció de coneixements, i que restin a un nivell animal, on les tradicions siguin tan simples (totes al voltant de la circumcisió, un tema tan va i masclista) i tan cruentes (sang i excrements als caps dels morts…). Fins i tot comparat amb el món animal em semblen hàbits que estan per sota, aberrant… cosa que els animals no farien…
He gaudit del llibre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario