Algunes frases rotundes tan plenes de significat i tan profundes: “La miseria és una fortaleza sin puente levadizo” (pag. 128). Les seves frases curtes que de vegades diuen més d’una cosa. La força del seu llenguatge.
El gran i feliç record que conserva de la seva infantesa, no exempta de etapes dures (com la dels estius que treballa mentint sobre les seves intencions de quedar-se) ni de constants difícils (la siesta).
Em sobta l’amor a la mare (és un amor que no em queda prou descrit però que és amor incondicional i pur cap a la seva mare, un amor que no necessita estar al mateix nivell de comunicació per ser autèntic, espontani, natural, un amor ple de compassió cap a les seves limitacions i la relegació de la seva persona a les de l’avia, el tiet... (frases pàgines 109, 110 que tenen a veure amb les visites que Antoine fa a la mare i com el fan fora de casa l’avia i el tiet).
Les figures de la mare, de l’avia, del tiet, etc. una amalgama de personatges units per la pobresa però diferents i amb diferents circumstàncies. La importància de la figura d’un mestre en la infantesa que pot fins i tot fer el paper de pare.
Com va creixent una diferència entre els móns de casa i del Liceu.
La descripció tan breu i tan forta del dia que el nen es converteix en adolescent agafant el “pal” de l’avia per amenaçar-la amb ella i com fa canviar a l’àvia (em recorda un moment en què el meu pare em va alçar la mà i jo li vaig alçar la meva i li vaig amenaçar dient que marxaria de casa. La reacció va ser la mateixa. El poder es creix si no es para allà on no actua bé).
La necessitat dels seus orígens!! I la capacitat de assumir la pròpia vida com a quelcom totalment depenent d’un mateix (es fa a si mateix). La conclusió a la que arriba de què ES EL PRIMER HOME (jo si més no l’entenc així). I com a obra biogràfica, la meravella de poder compartir l’experiència d’un home que s’ha fet a si mateix.
La descripció tan real de la situació de vergonya (diferència món ric i pobre en l’entrega de premis).
L’amistat amb Pièrre, diferents però que s’admiren. No cal dir-se molt perquè l’amistat és també silenci.
La quantitat de descripcions de coses rutinàries i sense importància, però explicades amb tant detall que les fa viure al lector. Així el lector viatge amb ell en el tramvia vermell, s’obre pas entre la gent per arribar al conductor, admira el mecanisme de les marxes... tot des de la curiositat infantil que descobreix totes les coses.
La excepcionalitat de llegir un llibre que no estava acabat i veure la qualitat que té (em va recordar a Mozart escribin directament les partitures originals), i com es fa un llibre (els fulls del final sobre els punts a desenvolupar).
Ha estat una mica difícil entendre totes aquestes notes al peu, tant de l’escriptor com de l’editor, però han estat completament comprensibles en acabar el llibre.
I haig de fer menció especial del darrer capítol (part 2) “Oscuro para sí mismo” que trobo d’una profunditat i força espectaculars i que haig de tornar a llegir un altre cop per a assimilar tot el que engloba i les reflexions que es fa o proposa fer).
No hay comentarios:
Publicar un comentario