LA NIT DE L'ORACLE, Paul Auster

  

Sorprenent. Enginy narrador, originalitat, lectures paral·leles, són les primeres reaccions que em suggereix aquesta obra. Has d’anar llegint ben atenta perquè es barregen les històries: una, la de l’argument i els seus personatges (Sidney, Grace, John Trause, M.R. Chang, Tina, Richard..., amb les seves circumstàncies: malaltia d’en Sid, compra de la llibreta, Nova York),  i una altre en forma de notes al peu de l’argument, on l’autor t’endinsa en la vida de personatges que van apareixent, al marge del relat principal i que podria haver quedat en una breu descripció o en la mera història relacionada.

Fins i tot existeix una història prèvia (en Flitcraft i el seu escriptor Dashiell Hammett, que també es passegen pel llibre donant la idea als escriptors Sidney i John –que tampoc no hem de confondre amb l’autor), història que dóna peu a l’obra perquè segons ells “aquí s’amaga una novel·la”. O la de la escriptora Silvia Maxwell de la que l’autor ens dibuixa un esbós, amb la seva parella quasi accidental, Jeremy Scott, i la neta Rosa Leightman, que lliga a la imatge i sentiment del protagonista Sidney cap a la seva dona Grace, i de passada al pentinat del Petit Príncep de Sant Exupèry.

Arriba un punt en què quasi t’oblides que mentre llegeixes les històries paral·leles, de fet el protagonista de l’obra del protagonista (Nick Bowen) està viatjant a Kansas City tot sol, abandonant la seva dona Eva i la seva vida anterior, perquè una pedra que cau d’una façana quasi li treu la vida i davant aquesta fragilitat, pensa que l’ha de començar de nou... i tu, lector desorientat, el confons amb el protagonista de debò, el de la llibreta blava, el malalt Sidney, per la seva analògica situació davant la mort.

I és que quan l’autor escriu que un escriptor escriu una obra, es dupliquen com a mínim autors, protagonistes i històries per força, tal vegada de la mateixa manera que dos miralls enfrontats reflecteixen la imatge inicial en una sèrie inacabable.

Per si això no fos prou, intercala en una tercera dimensió l’explicació i el sentir d’un escriptor (aquí en Sidney però tant se val) quan es posa davant el paper en blanc, i de com la seva ploma va creant una història, ara potenciada ara limitada per la marxa de la inspiració de qualsevol persona que escriu, de com neix i creix una novel·la, com es perfilen primer les fitxes dels personatges, els seus noms, aparença física, vida familiar i professional, i com d’aquí va apareixent el fil del relat.

Imagino que quan la moderadora deia que apareix una característica d’aquest autor en tots els seus llibres, pot ser és aquesta pluralitat de lectures i sobre tot aquesta segona lectura que a com a nota al peu, de l’autor, et narra una història sencera, tan profunda i extensa com la de l’argument mateix; que unes notes que servirien per aclarir o complementar, l’escriptor les transforma en oportunitat per a explicar una segona història.

Em quedaria amb l’escena del personatge Richard, germà petit de Tina (2ª dona d’en John Trause, amic de Sidney i “Gracie”, quan es troba el visor tridimensional de fotos i conectat amb aquest record tant viu, experimenta un canvi despertant la seva sensibilitat.

Lectura poc còmode (perds el fil, has de tornar enrerre..), però valia la pena.